Transsiberià

Tenir temps per viatjar és, entre altres coses, tenir temps per arribar als llocs. Per això hem fet el camí fins a Mongòlia en el transsiberià. Al principi, el tren era només una manera de prendre consciència que el viatge que comencem és un viatge llarg, elàstic. Trigar dues setmanes en arribar a Ulan Bator en lloc de fer-ho en unes hores era una manera de marcar distància entre aquest viatge i unes vacances de vint dies. Però ja des del principi el transsiberià s’ha reivindicat com alguna cosa més que un mitjà per arribar a Mongòlia. El viatge en tren, les hores adormides, el moviment cap a un altre lloc ha estat, finalment, també un destí. 

 El camí Moscou-Ulan Bator l’hem partit en quatre trams més o menys proporcionals, de20 a 30 hores cadascun. El primer és Moscou-Ekaterimburg, la capital dels Urals i, per tant, la veritable frontera natural entre Europa i Àsia. Els viatges els hem fet en segona classe, anomenada “kupé”, que són compartiments de quatre. Amb això aconseguim una mica d’intimitat i alhora contacte amb altra gent. De Moscou a Ekaterimburg viatgem amb dues dones russes, una de les quals va en cadira de rodes. La comunicació no és fàcil: nosaltres no parlem rus i elles no parlen anglès. De fet, una de les coses que ens sorprèn en els primers trams és que no hi ha estrangers, només viatgen russos. I no trepitgen el vagó-restaurant, que és on s’està millor si un vol llegir tranquil. Al principi sembla complicat relacionar-s’hi, però és sobretot –això ho hem après potser un pèl tard- perquè els russos són tímids. Semblen durs, però en molts casos és la duresa de la timidesa. 

El paisatge que es veu per la finestra és monòtonament veritat, no sembla posat pel gaudi del turista: frondositat lluny de l’estepa que esperem trobar a Mongòlia, kilòmetres i kilòmetres del mateix: això és Rússia, kilòmetres i kilòmetres de tot, un país de dimensions gegants.

Arribem a Ekaterimburg i afortunadament trobem habitació per dues nits en el primer lloc on preguntem. La ciutat és enorme, com totes les ciutats russes, pena de grans avingudes i pensada per la vida en cotxe, i no a peu (és així, en cotxe, com es fa la vida a l’hivern, a 20 sota zero).

A l’estiu, però, la vida gira al voltant d’un riu. Tot i estar a les portes de Sibèria (o precisament per això) estem a 30 graus: el clima continental és d’extrems. La gent surt al carrer i beu cervesa alegrement pels bancs i la gespa. No hi ha turistes, i els pocs que parlen anglès ens pregunten encuriosits què se’ns ha perdut a Rússia. La pregunta ens sorprèn de la mateixa manera que a ells els sorprèn que estiguem aquí i no a les platges catalanes. Una tarda entrem en una llibreria on comprem una edicions russes de La hojarasca, de García Márquez y La colmena, de José Cela. Aquesta última és boníssima, amb faltes ortogràfiques i notes a peu de pàgina en rus.

Ekaterimburg és una ciutat amb importància històrica: allà es va assassinar l’últim tsar (Nicolau II) i la seva família. Això va passar en plena guerra civil russa (de 1917, any de la revolució, fins 1922), una guerra que va enfrontar la Rússia Roja (comunista, amb Lenin al capdavant) i la Rússia Blanca (els tsaristes, amb el suport d’alguns països europeus que no volien comunisme a Rússia). La guerra la va acabar guanyant Lenin, però durant uns moments semblava que els blancs entraven a la capital, així que els rojos, amb por que alliberessin al tsar, van ordenar assassinar-lo amb la seva família. Com a homenatge al tsar hi ha una església ortodoxa anomenada Església de la Sang Vessada i un complexe monàstic, anomenat Ganina Yama, al costat de la mina on es va intentar enterrar el tsar i on només es pot arribar en “mashrutka” (taxi compartit).

Després d’alguns problemes a l’estació, dos dies després agafem el tren Ekaterimburg-Novosibirsk. En aquest tram  rebem la bona notícia d’estar sols en el vagó de quatre. Creiem que és gràcies a la noia que ens ha venut els bitllets a l’estació d’Ekaterimburg, que ens ha ofert la possibilitat d’agafar dues lliteres de baix, que són més còmodes i hi ha més espai per deixar coses. Anem aprenent logística, també: a partir d’ara caldrà demanar sempre “dva mesta nesú”, els dos llocs a baix. Aquest tren, igual que l’anterior, és força modern, sembla renovat fa relativament poc. Hem après, també, que els trens amb un número inferior a 100 són millors, més ràpids i nous, però també més cars. Però ja ens està bé: ens estem estalviant molts diners comprant els bitllets en el moment i a les estacions, en lloc de fer-ho per internet. Les dones de les taquilles fan una mica de por i no semblen acostumades a vendre a turistes i tot està en rus i en cirílic, però al final te’n surts.

Així, sols en el compartiment, muntem una festeta privada, brindem amb te, sopem llacets salats, gravem un vídeo amb la cançó “Tren transsiberià” d’Els Amics de les Arts i ens dormim veient les estrelles per la finestra. Quan ens despertem ja hem arribat a l’estepa, ja som a Sibèria. El paisatge encara no ha canviat gaire, i si un es posa a sumar temps cau en què potser portem 40 hores de monotonia paisatgística. Només així podem abraçar la immensitat de Rússia.

Arribem a Novosibirsk, la capital de Sibèria, i  anem directes a un lloguer d’apartaments per hores. Creiem que serà el més rentable, perquè només hi volem passar la nit: l’endemà volem viatjar a Tomsk, una ciutat a 265 km de Novosibirks que té fama de ciutat universitària i de molta vida. Abans de dormir sortim a caminar per Novosibirsk: va ser construïda pels russos quan van colonitzar Sibèria: van donar incentius a russos perquè la poblessin, i que així no fos només una ocupació militar, sinó de població, la millor manera de fer irreversible la conquesta. És una altra ciutat titànica, amb l’òpera més gran de Rússia (en aquest país tot són superlatius). Dormim en un apartament baratíssim d’estil rus decadent i l’endemà agafem una “mashrutka” que en 4h ens porta a Tomsk. A la “mashrutka”, com ja ve sent el costum, només hi ha russos, i ens convertim en l’atracció del viatge. Ens intenten explicar coses del paisatge en rus, tot i que ha quedat clar que no els entenem, però estem contents que al menys intentin comunicar-se. Només al final del viatge un home reconeix que sap una mica d’anglès, i és aleshores quan ens adonem de la timidesa russa. A Tomsk ens trobem amb una ciutat més manejable, amb una avinguda principal (“ulitsa Lenina”, totes les grans avingudes de les ciutats es diuen Lenina) ben russa, ben ampla, on visitem la universitat envoltada de jardins magnífics.

La resta de la ciutat, però, és un conjunt de cases de fusta (abans, a Sibèria, així eren totes les cases) però desnivellades o cremades o abandonades. Sí fa pinta de ser una ciutat universitària molt viva, però som a l’estiu, i a l’estiu Tomsk és l’ombra de si mateixa. Hi ha un passeig a la vora del riu que és preciós, com si caminant deu minuts poguessis sentir-te ja fora de la ciutat.

L’endemà tornem a Novosibirsk, aquesta vegada en  cotxe particular que ens fa de taxi. El camí és molt agradable, sens dubte la llum del capvespre és la que millor li senta a Rússia. Esperem el tren fins a la matinada, el tren on farem el tram Novosibirsk-Irkutsk, al costat del llac Baikal. Aquest és més vellet (tot i que el lavabo és empre el mateix: un foradot damunt la via), un número 350, i quan encara no hem posat un peu al vagó un noi ens pregunta, en espanyol, si som espanyols. Després ens dirà que havia vist la lluentor dels passaports. Ja us el presentarem, a ell i als altres, al post que farem de personatges. El vagó, aquesta vegada, el compartim amb dos homes que viatgen junts en les lliteres superiors. El primer que fan després de fer-se el llit és pujar-hi i resar: són musulmans i compliran dins del vagó amb les cinc pregàries del dia. També ens hi relacionarem amb molta bona voluntat: estan interessats en nosaltres, són educadíssims, compartim amb ells el menjar  i si ho hem entès bé, venen de treballar de Kazajstan i tornen a casa, un poble al costat d’Irkutsk.  Les dues nits que passem al tren són plàcides: ells van a dormir abans, mentre nosaltres prenem vodka amb la Natalia i el Rodrigo, els dos espanyols que viatgen en el compartiment del costat. Aprenem, així, que el vodka és una via de sociabilitzar-se, no només amb foranis, sinó també amb locals. En aquest trajecte el paisatge sí comença a ser veritablement diferent. La frondositat dels arbres altíssims ja és historia, i ara els pobles es succeeixen separats per muntanyes suaus i vegetació baixa. De tant en tant algun llac, algun riu, reflecteix els sostres d’uarlita de les cases.

Arribem a Irkutsk molt d’hora i no ens costa gaire trobar una mini-van que ens porta a l’illa d’Olkhon, a 6 hores del llac Baikal. Volem anar a Khuzir, un poble de l’illa, on hi ha Nikita’s Guesthouse. És “the place to stay”, segons  internet i les guies que hem mirat (nosaltres no en portem, de guia del transsiberià, per això que dèiem abans que el tren era només una manera d’arribar a Mongòlia, i pel pes: hem hagut de renunciar a alguns llibres i guies. En molts moments ens hem penedit, de no portar guia, per això que dèiem abans que el transsiberià s’ha reivindicat com un destí per si mateix). I per sort n’hem fet cas.

Les tres nits que hem passat a Nikita han estat un bàlsam: hem caminat, hem passat un dia sencer recorrent les muntanyes en bici fins a l’altra banda del llac, ens hem banyat en l’aigua congelada del Baikal, hem acomiadat el sol que es ponia per l’aigua i hem menjat “omul” cada dia, el peix autòcton del llac, un peix, de fet, que només existeix al llac. Allà hem conegut unes noies d’Irkutsk que hi treballaven, a les quals hem passat tota la nostra música perquè la poguessin posar al cafè. Estaven contentíssimes, i nosaltres també: que bé pensar que un dia proper sonarà Els Amics de les Arts al llac Baikal.

Allà hem fet, també, vida mig comunal amb gent d’arreu, amb qui hem parlat de la bellesa i la lletjor de Rússia, hem filosofat sobre els desequilibris econòmics del país i hem arribat a la conclusió que Claudio Magris ja ens alertava en el llibre que havíem comentat en un altre post, Infinito viajar:  un, quan viatja, mai no pot passar de ser espectador, està relativament tranquil perquè mai no és culpable de les desgràcies dels llocs on viatja, i rarament pot fer alguna cosa per remeiar-ho. Després d’aquests tres dies  hem tornat nous a l’estació de tren, preparats per fer l’últim tram fins a Ulan Bator.

El tram Irkutsk-Ulan Bator és, paisatgísticament, el més espectacular. L’estepa, els gerds esquitxats abans fins i tot d’arribar a Mongòlia (els gerds són les tendes blanques del nòmades mongols), els llacs, el buit.

És un tram difícil, perquè necessites paciència i resistència per passar sense massa pena les cinc hores a la part russa de la frontera (la major part del temps estàs tancat al tren i sense aire condicionat, perquè s’han emportat els passaports i si sortissis del tren series un il·legal), i les dues hores en la part mongola. La primera nit l’hem passat novament sols en el compartiment de quatre, per primera vegada envoltats gairebé exclusivament de turistes. La vida amb ells és diferent: les portes dels compartiments queden sempre obertes, van passant i saludant, passes i saludes tu també, entren i parlen amb tu en anglès, en francès, i tots tenim una sensació d’estranya familiaritat. La soledat del nostre compartiment, però, s’ha trencat a la frontera, on ha pujat una família mongola de sis membres. Durant unes hores el nostre compartiment ha semblat el camarot dels germans Marx: viatgen un matrimoni d’uns 35 anys amb el nebot de 15 i tres fills, de 5, 3 i 1. Tots, més nosaltres dos, estem a dins del compartiment petitíssim, on al menys hi havia la finestra oberta (tot i que no corria ni un bri d’aire), esperant i esperant i esperant. L’espera era la monotonia paisatgística: saps que et mous, que estàs viu, perquè sents la vida bategant a dins, però res de fora canvia. La vida, també, dels quatre nens que no paraven quiets, dels pares traient menjar i ocupant el compartiment, la nostra vida de caos després de la calma. L’estona va ser casi divertida, tot i que dubtàvem si es quedaven a passar la nit: és difícil imaginar vuit persones dormint allà dins. Finalment només havien pujat per passar les vuit hores de frontera. Després, un altre cop sols, amb els llençols plens de suc de grosella i el terra ple de pipes, compartim formatge i peix fumat amb els suïssos del costat i gaudim de l’última nit de tren en 20 dies.

La familiaritat del transsiberià, que ha estat casa durant set nits saltejades, queda lluny quan trepitgem Ulan Bator a les sis del matí. Ens agrada com el transsiberià ha negat la condició primera de vehicle i ens ha ensenyat, com diu Magris, “la posesión presente de la propia vida, la capacidad de vivir el instante, sin sacrificarlo al futuro, sin aniquilarlo en los proyectos y programas, sin considerarlo simplemente un momento que se ha de hacer pasar pronto para alcanzar cualquier otra cosa”. I és que després de cinc, deu, quinze, de vint hores de tren, un es pregunta si existeix realment alguna cosa més que aquest present aletargat, si realment hi ha res més a fer en el món que estar allà, dormitant, en silenci, veient les hores com estacions passar per la finestra.

Aquesta entrada s'ha publicat en Geografia i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Transsiberià

  1. Irene Sánchez ha dit:

    Brutal!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s