La Mongòlia que hem estat

U.
Les necessitats bàsiques a Mongòlia són les mateixes que a qualsevol altre lloc, però no es satisfan de la mateixa manera:

Dormir a Mongòlia:

Com a viatger, tens l’opció de dormir a ger camps, que són bàsicament un conjunt de gers (la tenda nòmada mongola), amb un altre ger que fa de restaurant, un bany i una dutxa. Rarament hi ha matalàs, així que no difereix molt de dormir a terra amb una màrfega. És l’opció més cara, i potser la més còmoda, però de cap manera és la millor. Nosaltres només la fèiem servir quan les condicions climàtiques eren massa extremes (al desert feia molta, molta calor i a alguns llocs al nord feia molt de fred), o quan no hi havia més remei.

Una altra opció, molt més recomanable, creiem, és la de quedar-se amb una família nòmada. Ara semblarem els típics turistes que alliçonen sobre la importància de conèixer la realitat de la vida autòctona, com si la vida autòctona es pogués conèixer en tres setmanes de viatge, però alguna cosa d’això hi ha. Les famílies nòmades estan en un lloc diferent a l’estiu i a l’hivern, i normalment dormen en diferents gers, i n’hi ha algunes que estan encantades de rebre viatgers, treure’s uns diners a l’estiu i cedir-te un dels gers on ells habitualment dormen. No és tan còmode, ni està tan net, però pots veure com viuen de veritat, et conviden al ger principal, et donen llet fermentada de iak (impossible fer més d’un glopet), iogurt sec o vodka casolà, que surt de la destil·lació del iogurt quan ha fermentat. Sempre hi ha nens al voltant, i gràcies al freesby del Rafa i la Corinne (que ara és nostre per decret) ens ha estat molt fácil interactuar amb ells. De vegades et preparen el sopar, i de vegades no. Dormir, i potser sopar, no costava més de 5.000 togrogs, uns 2,5 euros per persona.

I l’última opció, que també ens ha encantat i l’hem utilitzat molt, és acampar. A Mongòlia es pot acampar lliurement, on es vulgui, (només hi ha restriccions en els parcs naturals), així que moltes vegades, quan se’ns feien les sis o les set, acampàvem on érem. Si podíem fèiem foc amb branques que agafàvem al voltant i cuinàvem amb el gas i el fogonet.

Conduir a Mongòlia:

Ens hagués agradat tantíssim conduir nosaltres, però és molt complicat. No hi ha gairebé gens de carretera asfaltada, els camins estan plens de fang (al principi vam punxar dues vegades una roda), has de conèixer molt bé les possibilitats de cada cotxe i, tot i portar un mapa, les carreteres van canviant contínuament a causa de les pluges (l’estiu és força plujós a Mongòlia, per això costa de creure que se l’anomeni “la terra del cel blau”. Es veu que a l’hivern, tot i fer molt de fred, fins a 40 graus sota zero, gairebé no hi ha neu, de tant sec que és). Poc a poc hem après a prendre-ho tot amb calma i no fer gaire cas a les prediccions d’hores de conducció per dia.

Menjar i beure a Mongòlia:

La Lonely Planet deia que és complicat ser vegetarià a Mongòlia, i té tota la pinta de ser veritat. Sobretot al camp, fora de les grans ciutats, a les famílies nòmades, degut precisament al seu nomadisme, els hi és complicat conrear vegetals. El que sí tenen són desenes de vaques, iaks (que són vaques peludes però que fan una llet diferent, més cremosa i àcida), cabres, ovelles i cavalls. Així que la seva dieta està basada en la carn d’aquests animals (al sud, al Gobi, també mengen carn de camell) i la llet. Tot són productes càrnics i lactis, també per esmorzar. El que més mengen són “dumplings” de carn i ceba (com uns saquets de farina o de pasta d’arròs farcits) i una mena d’empanadilles fregides també de carn. A les ciutats, o en alguns ger camps, pots trobar alguna amanida. I no mengen fruita, tret de pomes, que també pots comprar als supermercats de les ciutats. La beguda sí és variada, a tot arreu trobes refrescs, però sobretot beuen molt de te i llet de vaca o de iak, i tots els seus derivats. El vodka el fan ells a casa i té gust de llet de iak amb alcohol. El fan a partir de la destil·lació del iogurt sec quan ha fermentat.

L’experiència del paisatge a Mongòlia:

Decidim fer-ho tot per terra, sense volar: això vol dir més hores de cotxe, però una millor comprensió de la geografia del país. Així podem veure el contrast entre l’obertura colossal, impactant, del camí cap al sud i la recuperació, al principi tímida, després aclaparadora, de la vegetació, els turons i l’aigua.
De camí cap al Sud, cap al desert del Gobi, et sents en un paisatge lunar. Al principi ataca el semi desert, després uns kilòmetres de desert amb sotabosc sec, punxegut, i finalment les dunes. Hi ha una cita de Genggis Khan: “Ara que no sé on amagar-me del raig, ja no el temo”. No hi ha, literalment, cap lloc on amagar-se d’un raig en una tempesta, qualsevol cosa mínimament vertical  és un perill. Però també té un sentit més metafòric: en un espai tan obert (potser només al mar els nostres ulls havien abraçat tanta distància sense topar amb res), tampoc hi ha lloc on puguis amagar-te de tu. Estàs venut. Més et val no témer el raig, perquè no hi ha on amagar-s’hi.
Després, de pujada, arriben els petits turons, el so de l’aigua, i més endavant els boscos de pins (un pi diferent al mediterrani), l’exuberant vegetació del nord. Allà sí tens on amagar-te del raig, però ja no et cal, perquè ja no el tems.

DOS.
El viatge és sempre el mateix viatge, però no sempre es fa de la mateixa manera. Aquesta ha estat la nostra Mongòlia, la del Rafa, la Corinne, l’Oriol i la Verónica.

Comencem, esclar, a la capital, Ulan Bator. És una ciutat caòtica, grisa, amb carrers asfaltats de manera aleatòria, amb voreres plenes d’esvorancs a cada passa i dones que els recorren amb talons fins i altíssims. I prostitutes xineses controlades per màfies xineses.  La contaminació és casi tacte, i la pols. Coincidim, a la tornada, amb la visita del president de Corea del Sud, cosa que la converteix, estranyament, en una ciutat encara més caòtica. La gent, però, és dolça i atenta. Una noia, treballadora en una llibreria francesa, es va estar vint minuts (vint!) embolicant-nos un llibre per regal. Quan no li sortia com ella volia tornava a començar. I ens preguntava: “Vous n’est pas pressés?” I nosaltres li contestàvem que no. I era veritat. Té grans zones comercials on un s’oblida de la pols i la xafogor. Allà, quan vam arribar, juntament amb el Rafa i la Corinne, vam conèixer els representants de dues agències que s’adequaven al que nosaltres volíem i finalment ens vam decidir per Happy Camel. I així hem estat tot el viatge: com uns camells contents.

Primer de tot, amb el nostre jeep, el nostre conductor i la nostra guia,la Susie, -al principi soterrada sota les motxilles i els sacs de dormir- ens dirigim cap al sud, cap al desert del Gobi. Els primers dies són de moltes hores de conducció i d’adaptació a carreteres molt dolentes, moltes de les quals es van fent i refent en funció de les pluges. De camí al Gobi visitem el monestir de Delgariin Chair, construït per dos monjos que van poder escapar-se de la repressió antireligiosa del comunisme rus. Acampem una nit i al Gobi sí ens allotgem en un ger camp. Allà passegem per  les dunes i muntem en camell. Però volem fugir ràpid de la calor asfixiant del desert.

De camí al nord, visitem les runes del monestir d’Ongiin, una de les coses que potser més ens ha agradat. Les restes del monestir es confonen amb les formes i els colors de la terra, i a sota passa un riu, on acampem i passem una nit.

Encara més al nord, arribem a Kharkhorum, una ciutat força gran, on vivim una situació una mica violenta però del tot necessària: canviem de cotxe i de conductor. La nostra guia ho agraeix, no només perquè ja no estaria més soterrada sota les nostres coses, sinó perquè el nou conductor és el seu nòvio. I el cotxe, un Landcruiser, molt més còmode. I el nou conductor, Gana, molt més experimentat i pausat.

Seguim pujant, i a mida que anem pujant l’escenari és menys obert, menys pla, i van apareixent muntanyes i verd i rius. Visitem unes cascades precioses que coronen el riu Orkhon, visitem una part de la família de Gana, el conductor, on juguem a bàsquet i munyim vaques com uns pixapins, comencem a tenir fred en la primera acampada a la vora del riu, i ens congelem i ens mullem quan arribem als tres llacs. En el primer, el Great White Lake, acampem a la vora, ens dutxem a l’aigua del llac, rentem roba , intentem fer foc sota el vent i cuinar sota la pluja, i muntem a cavall (els cavalls mongols són baixets i forts, i no estan massa domesticats, tot i que els nostres van ser una delícia). Al segon llac, l’impressionant East Lake, estem en un ger camp sense més turistes. Tot el llac, aclaparador, per nosaltres sols. Al dia següent ens proposem fer la volta: triguem vuit hores, ens hem omplert de fang i aigua bruta al creuar-lo, motxilles a l’aire, però ho aconseguim. El tercer, el gran destí, Khovsgol Lake, enorme, proper a la frontera amb Rússia, amb reminiscències del llac Baikal, fem kaiak, juguem a voley, mengem peix i carn cuinada amb l’escalfor de pedres volcàniques i patim un estrany bateig etílic en una nit de vodka, entre adolescent i mística.

Després de Khovsgol Lake ja tenim sensació de tornada. Baixem cap al sud-est, cap a Ulan Bator. Pel camí, dormim a un hotel a la simpàtica ciutat de Moron i més endavant fem un ritual necessari enmig d’una tempesta la nit que acampem al costat d’una família nòmada (un ritual que té a veure amb enterrar coses que ens feien anar massa pesants). Quan arribem a Erdenet, la segona ciutat més gran de Mongòlia, dormim a casa d’uns parents de Gana, en una casa de veritat, de totxo, tots sis a terra un al costat de l’altre, i abans sortim de festa a una discoteca molt occidental, on només punxen música trance altíssima i les noies imiten l’estil coreà per estar més guapes (hem trobat molt influència coreana a Mongòlia). Finalment parem en un ger cap al costat del monestir d’Amarbaryasgalant, portat per uns monjos del monestir, fem una última parada en una família per visitar un parc nacional on hi ha cavalls salvatges i arribem a Ulan Bator.

TRES.
Hi ha una altra Mongòlia, però. La que no és física, ni política. La de la Corinne, el Rafa, l’Oriol i la Vero. Aquesta és la que haurem de recordar bé perquè és la Mongòlia que hem estat: el foc a les nits, a fora dels gers, i a dins. El vodka Ginggis, el vi Valencia i, per fi, el vi Alicante. El freesby, les boles d’arròs amb tonyina, els animalets, el mestre de l’empaquetatge, les galetes (que també és un nom de gat), les converses sobre la política d’aquí i d’arreu, les cançons mongoles, les classes de fotografia, la generositat, les expectatives laborals, la por i la sinceritat com a camí perquè tot funcioni. I la tovallola, el frontal, la motxilla, el mapa i les postals de vestits mongols com a comiat.

QUATRE.
Hi havia un conte de Borges que es deia “Funes el memorioso”. El protagonista era un home que tenia tanta memòria, que per recordar un dia de la seva vida necessitava 24h. Nosaltres en tenim prou amb enviar-vos aquest tastet de Mongòlia, per sort no ens calen 21 dies per recordar-la. I ja està? No, ja està, no. Tantes coses de Mongòlia que no expliquem, que potser us explicarem més endavant en un altre post, o que ens guardem per quan en una conversa surti la paraula “iak” i aleshores puguem dir: “Doncs jo una vegada, a Mongòlia…” I encara que ens sembli un somni (com ens passa ara escrivint aquest post des de Beijing, només tres dies després), encara que ens sembli que Mongòlia només existeix dins del nostre cor, alguna cosa de més o alguna cosa de menys tindrem per demostrar que una vegada vam estar allà i ho vam poder veure tot.

Aquesta entrada s'ha publicat en Geografia i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s