Xina o la sorpresa que odiem i estimem

La Xina ha estat com aquell noi, aquella noia, amb qui heu anat deu anys a classe, colze amb colze, però a qui mai heu mirat amb atenció. Potser haureu creuat alguna frase, perquè sou gent educada, però mai fruit d’un interès real. Fins que un dia us trobeu per sorpresa en un altre context i alguna cosa brilla, i penses que és una pena haver passat tant de temps ignorant-vos, que potser hagués estat bé donar-vos una oportunitat abans del descart definitiu. Això ha estat Xina: l’hem tingut sempre al cap però pensàvem esquivar-la amb indiferència, anar en tren directament des de Beijing a Lhasa. Fins que algú ens va parlar de la bellesa de de Yangshuo i la província de Yunnan.

La Xina ha estat, per tant, la sorpresa de tenir un munt de motius per estimar-la: els hutongs de Beijing, amb els vells tan feliços  jugant a cartes en samarreta de tirants. I la muralla xinesa, impossible. L’interès honest de la gent que et mira encuriosida i et torna el somriure. Les muntanyes de Bola de Drac a Guilin i Yangshou, amb les barques de bambú, la pluja fina, els camps d’arròs, les excursions en bici i els nous amics. Els trens nocturns, baratíssims, amb compartiments oberts de sis, i els àngels que es guanyen les ales ajudant-nos a comprar els bitllets. Els parcs i llacs enormes de Kunming, i la mandra i la festa, i un temple de bambú que serà l’excusa per tornar. Els carrers empedrats de Lijiang, i els ponts sobre els rierols, i la festa de la tardor i els espaguetis carbonara del Prague Cafè. Els balls a les places de Shangri-la, el retrobament d’amics del Baikal, caminar durant dos dies per la gorja més profunda del món.

I un munt de motius, també per odiar-la: la contaminació que fa que a Beijing no es pugui veure mai el sol. La música de la gent escopint per tot arreu, en tot moment. El turisme massificat, cridaner i irrespectuós amb el medi ambient. El consumisme xinès desaforat. Les pel·lícules de por psicològica amb volum altíssim dins d’un autobús que fa avançaments alarmants al costat d’un penya-segat. La invasió del ciment, les cases a mig construir que esquitxen el poblet més petit. Les diferències econòmiques tan evidents dins d’un sistema comunista. Els treballadors de les botigues reunits al carrer abans d’obrir, formant com militars, cridant consignes com militars. La presència militar al carrer. I el Tibet.

Ara som a Lhasa des de fa tres dies. Des d’aquí és molt fàcil odiar la Xina, oblidar per què també l’estimem.  Per això, en aquestes dues setmanes al Tibet intentarem posar en ordre tant d’odi i tant d’amor, i seguirem buscant com s’aguanta aquest sostre que suporta tant de pes. “What about Xina? Have you seen the Great Wall?”, li pregunta Thom York a Björk en la banda sonora de la pel·lícula Dancer in the dark. “All walls are great if the roof doesn’t fall”, li contesta ella.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Fotografia, Geografia, Reflexió i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s