8.848

Quan la natura crida, la persona, humil, calla. Per això hem trigat molts dies en escriure aquest text sobre un dels fenòmens naturals més impactants que hem pogut presenciar de prop: l’Everest.

Tots hem vist documentals de muntanya. Recordo els esplèndids “Al filo de lo imposible” de TVE, films d’ascensions i els recents reportatges del populista, frívol i, malgrat tot, simpàtic Jesús Calleja. Sabem que l’Everest no és la muntanya més difícil de pujar i també coneixem el seu pic en forma d’inconfusible piràmide (des de la cara Nord, la tibetana). Hem sentit històries d’escalades que es compliquen, d’operacions de rescat, de bombones d’oxigen i congelacions als dits dels peus. Que si edemes pulmonars, que si Hillary i el sherpa Tenzing Norgay, que si camp base o fideus deshidratats. Tot això forma part ja d’una cultura popular que sent fascinació envers aquells escassos metres quadrats de terra que se situen a més de vuit mil metres d’altitud. Però, per sobre de tot quest imaginari, emergeix una blanca i pura veritat: l’Everest.

O el Qomolangma (llegit Chomolangma), que és el nom tibetà de la muntanya.

L’aproximació a l’Everest manté cert encant d’exploració. Un no pot evitar sentir-se com el primer ésser humà que contempla l’escena grandiosa. L’Everest (8.848m) seu al tron d’una taula rodona plena d’il·lustres convidats: el Makalu (8.463m), el Lhotse (8.516m), el Cho Oyu (8.201m) i, una mica més apartat, el Shisha Pangma (8.046m). Un panorama que evangelitza fins i tot els més agnòstics del muntanyisme quan es contempla tot junt, entre els núvols.

I un pensa en la brillant cançó de Nacho Vegas, “Cerca del cielo”, traient-li tota olor narcòtica; i un pensa en la magnífica novel·la d’Unai Elorriaga, “Un tranvía en SP” i el misteri de les sigles, aquí només revelat a mitges; però tot es queda petit, petit, del tamany d’una mosca, del tamany d’un mosquit.

A mida que t’hi apropes, l’Everest es va mostrant més i més atractiu. Sembla que a cada metre redreci la seva postura per ser més fotogènic, més arquetípic, més Everest. Malgrat haver-lo vist en imprimació química mil vegades, el cim segueix provocant la impressió de ser descobert per primer cop. El veus i et sorprèn. El tractes d’oblidar una estona i, en girar-te, sorpresa de nou. El busques i et troba. Tanques els ulls i roman. Li passa com a les grans obres d’art humanes: t’hipnotitza, t’enverina i canvia alguna cosa dins teu que t’acompanyarà sempre més. L’Everest.

Aquesta entrada s'ha publicat en Fotografia, Geografia, Reflexió i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a 8.848

  1. OMG ha dit:

    Ha de ser una sensació única!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s