Sud-est asiàtic s’escriu amb guió?

     Si dins del nostre cap hi havia un punt d’inflexió en el viatge, aquest era sens dubte el vol de Paro (Butan) a Bangkok (Tailàndia). Fora polars, fora jaquetes de pluja, fora bambes. Amb el Sud-est asiàtic ha començat un altre viatge, més fàcil, més a prop del mar. Ara bé, tot i la il·lusió, sentim estranyament, com una mena de remor llunyana, com un parany, la crida dels paisatges freds i muntanyosos que deixem enrera.

     Tailàndia i Laos han estat un parèntesi, per l’experiment de viatjar amb els pares (els quatre pares), i per tot el que això comporta: gestionar les necessitats d’un grup tan heterogeni sense renunciar al nostre viatge; encabir l’emoció de veure’ls en la rutina de ser dos i només dos durant mesos; preparar l’estómac per a la digestió del pernil i el formatge després de tant de temps a base de fideus i arròs.

Estem molt contents d’haver sobreviscut a l’experiència, de sentir-nos més a prop de les nostres famílies i d’haver trobat la manera de fer-los participar d’aquest projecte important per a nosaltres.

     Abans de reunir-nos amb ells ens trobem amb l’Ari i l’Aly (i els pares de l’Aly) a Bangkok: fer-ho és un assaig, l’assaig de l’emoció de trobar-se amb la família.

Els tres dies amb elles se’ns fan tan curts que sembla impossible, i ens separem amb una sensació dual: d’agraïment pel tastet d’amistat, i d’injustícia, per allò del caramel a la boca.

Amb els nostres pares ens reunim també a la xafogor de Bangkok, visitem la ciutat i després de dos dies agafem un tren cap a Chiang Mai, al nord de Tailàndia, esquivant de poquet les inundacions. Allà participem d’un dels festivals més importants de l’any: la lluna plena de novembre, que coincideix també amb la celebració del final de l’època de pluges. Els carrers de Chiang Mai estan plens de gent fent volar lamparetes de paper. El cel queda tot tacat de llums taronges: si segueixes bé la teva llum voladora tens ben bé la sensació de posseir secretament una estrella.

De Chiang Mai anem a Chiang Rai, i d’allà creuem la frontera amb Laos per baixar el riu Mekong en vaixell durant dos dies, al més pur estil Apocalypse Now.

 
     La baixada del Mekong ens porta fins a Luang Prabang, petita, preciosa ciutat encabida entre dos rius, amb una activa vida espiritual: centenars de monjos cada dia, a les sis del matí, surten en processó per demanar menjar (arròs, sobretot). 
La gent del poble els espera agenollada, pacient, amb arròs que ells mateixos han cuinat. Gent pobra, molt pobra, dóna el poc que té als monjos. Gent encara més pobra voleteja entre de la llarga filera taronja i espera que els monjos els donin part de l’arròs que han rebut. És la caritat de dos caps.

 
    

De Luang Prabang volem de nou a Bangkok, i des d’allà lloguem una furgoneta per baixar els sis a l’illa de Koh Samui, on ens esperen uns dies de descans, massatges, piscina sobre la platja, sofà i pelis, peixet a la brasa i banyera amb vistes al mar.

 

Arriba el moment del comiat amb els pares, i es fa estrany que el viatge continuï, però hi ha poc temps per a nostàlgies: el dia següent, ara els dos sols, ja estem novament pujats a un bus. Creuem la frontera amb Cambodja (frontera caòtica fins a extrems inimaginables), i baixem a la ciutat de Seam Reap, des d’on es visiten les increïbles runes dels temples d’Angkor, les restes de la civilització antiga dels khmer. Guardem un record magnífic de la sensació reconfortant quan passeges (a peu o en tuk-tuk), pel recinte, immens, entre les parets color de blat daurat, amb la natura parasitant l’obra de l’home, guanyant-li la batalla del temps, mentre el sol es fa baix i finalment desapareix.


De Seam Reap agafem un altre bus fins a la capital de Cambodja, Phnon Penh. Al principi era només una parada tècnica, logística, per tramitar el visat de Vietnam, però només arribar ens sorprenen els parcs verds, enormes, amb gent jugant a bàdminton i passejant, les avingudes àmplies, la calma. I Tuol Sleng, el museu que abans fou presó, que abans fou escola, on s’exposen les cel·les on sobrevivien amb penes i treballs els presoners del règim comunista de Pol Pot, que va deixar prop de dos milions de morts. El museu no ens agrada, pel que té d’explícit, de poc explicatiu, de presó, al cap i a la fi, i decidim no allargar l’agonia i no visitar els “Killing fields”. Les marques del règim es poden veure, tan recents, entre la població cambodjanana: mostra que encara no és, pròpiament, història, que el país i els seus habitants encara no saben com interpretar els fets, ni com explicar-los.

     Tres dies després agafem un altre autobús per creuar la frontera amb Vietnam i fer una parada curta, de rigor, a Ho Chi Minh City, abans anomenada Saigon. Ens ataquen motos, milers de motos, per tot arreu, i amb valentia kamikaze aprenem a creuar el carrer confiant en la traça dels adolescents que les condueixen.

     De Ho Chi Minh City volem a Danang, al costat del magnífic poble de Hoi An, on passem tres dies entre les cases colonials, el passeig vora el riu, la platja de mar agitat i les passejades en bicicleta vora els camps d’arròs.

     De Hoi An viatgem a Hanoi, l’actual capital de Vietnam, en un bus nocturn que fa parada a la ciutat de Hué. Visitem la seva ciutadella durant unes hores, i després d’una nit de son impossible arribem a Hanoi. Ens allotgem al barri antic, amb carrerons estrets que tenen alguna cosa dels hutongs de Beijing, amb gent cuinant a totes hores sopa de fideus, el carrer ple, sempre, i les motos omnipresents, col·laborant a la bogeria. Visitem el temple de la Literatura en honor a Confuci i el mausoleu de Ho Chi Minh (amb el líder embalsamat).
Assistim, també, a l’espectacle de les titelles aquàtiques, que representen escenes de la vida quotidiana de la societat rural de Vietnam, i que aconsegueixen moviments terriblement reals.

Al cap d’uns dies de calma decidim desfer-nos de la mandra que ens ataca quan ja ens hem fet nostra la ciutat, i fem una excursió de tres dies en vaixell per la badia de Halong. La boira del primer dia fa aparèixer i desaparèixer, com fantasmes, les illes i les roques. L’espectacle és impagable.

El segon dia el cel està més clar i no passa factura ni el vi, ni la conversa amb les noies sueques, ni el karaoke de la nit anterior. Així que tot i els núvols i l’aire fred, ens envalentonem per recórrer la badia en kaiak, la millor marera de fer-te petit i descobrir coves i grutes i platges amagades. 

El mateix dia que tornem a Hanoi agafem un tren nocturn que ens porta a Sapa, al nord del país, una zona molt coneguda pels trekkings i les terrasses d’arròs.

Llàstima, perquè quan arribem està tot emboirat, cau una mena d’aigua neu, tot està enfangat i fa un fred que pela. Res de trekking aquesta vegada, així que el dia següent agafem un bus fins a la localitat, més remota, de Bac Ha, on som testimonis del millor mercat que haguem vist mai, amb gent de les tribus de la zona que ven i compra carn, i verdures, i teixits, i qualsevol cosa que se’ns pugui passar pel cap.

     Al vespre agafem de nou el tren cap a Hanoi, i tot i que hi arribem a les 4 del matí i tot és fosc i no hem dormit perquè compartíem vagó amb una dona de tos aspra, tornar al mateix hotel és, una mica, com tornar a casa. Voltem per la ciutat durant tres hores, mentre esperem que l’hotel obri la porta,  i així veiem com la ciutat desperta: a les sis els parcs del voltant del llac són plens de dones grans fent Tai Txi ben abrigades, joves juguen a bàdminton abans d’anar a escola, alguns homes corren i fan estiraments, i el fum de les sopes de carrer inunda l’aire.

     Ara ens estem recuperant tranquils del fred de Sapa, mandregem per Hanoi com si la ciutat fos nostra, gaudim de la sobtada transformació nadalenca de la ciutat i esperem que arribi el dia 16 per volar a Kuala Lumpur, on farem una escala de dos dies de camí cap a Indonèsia. L’espera de vegades pesa, però forma part del viatge; després de cinc mesos, la veritat, hem après a fer de l’espera una renaixença dolça.

Aquesta entrada s'ha publicat en Fotografia, Geografia i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

12 respostes a Sud-est asiàtic s’escriu amb guió?

  1. Ben poquet ens ha faltat per tornar-nos a trobar a una gran capital com KL. Nosaltres arribem el 24. Volem tots els detalls!
    Aly i Ari

  2. urivero ha dit:

    … i els tindreu, estimades. De moment, sembla que plou, però la pluja també neteja. Un petó, carinyets.

  3. De la necessitat en fa virtut ha dit:

    No, s’escriu amb guionet. Molt bé, això de posar les imatges al llarg del text!

  4. a. ha dit:

    som tan feliços de veure’us feliços!!!! m’he emocionat amb el rencontre amb la middle sista……quina gran familia!!!!
    la germana gran des de la distancia us segueix ben aprop.
    un petó càlid

    • urivero ha dit:

      Gràcies big sista! Va ser molt emocionant trobar-nos amb l’Ari! I ens emociona també saber que tenim una big sista que vetlla per nosaltres. Un petó, princesa.

  5. Omar ha dit:

    Quina il.lusió… amb la vostra narració he reviscut el viatge que vaig fer per la zona el 2007… Same same but different🙂

  6. Pere Cairó ha dit:

    Quina meravella de viatge !. A més de visitar llocs maquíssims, aquest és un veritable viatge, no un viatge turístic, parleu amb la gent , us pategeu el papáis, parleu amb la gent, i a sobre us ho passeu bé. i la vostra cara, els vostres missatges palesen un gran felicitat, i també ens fan feliços als que us estimem. Cada missatge vostre és també un viatge nostre. Una abraçasda!

    • urivero ha dit:

      Pere, que bé! Gràcies, de veritat que sí ho estem passant bé, i sí intentem estar en contacte amb la gent. L’experiència ens confirma el que ja intuïem: que més enllà del que llegim en els diaris, el món està ple de gent magnífica. Una abraçada forta.

  7. Mònica Cortadas ha dit:

    Hola Oriol i Vero,
    L’Omar m’ha passat el vostre link del blog i la veritat, és que sí, m’ha fet recordar tots aquells moments que vam passar i que també ens van marcar molt.
    Per mi Tailnadia també va ser el retrobament amb els meus. El Joan s’ho va poder muntar i vam fer 3 setmanes allà. Va ser perfecte!!!
    Bé, nois continueu disfrutant molt de tot i tothom.
    Petons,
    Mònica

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s